Va de mestres
No és un llibre teòric, amb conceptes i
teories, però sí és
un llibre de principis i valors, que transmet l'alegria d'ensenyar i aprendre
i, a més, el compromís per desenvolupar una tasca docent crítica i reflexiva
per la millora de la qualitat de l'educació.
He pogut reflexionar aspectes tant de l’alumne com del mestre o l’entorn que envolta al concepte de l’ensenyament. Alguns capítols m’han obert els ulls i d’altres m’han explicat allò que ja sé o que donava per sobreentès, però que sempre esta bé dedicar uns minuts en recordar!
Per això m’agradaria comentar els capítols que per a mi han set més significatius.
No pot
ser mestre qui...
No sabem quins requisits ha de tenir una persona per fer de mestre però sabem quins no ha de tenir mai.
És la frase que crec resumeix el capítol, i que ja en si mateixa diu molt. Ningú neix expert en res, i molt menys existeix una veritat absoluta, però si tenim experiències, que a vegades poden valer més que qualsevol lliçó. Penso que per intentar ser un mestre millor cal tenir algunes coses molt interioritzades tant per aplicar-les a un mateix com per ensenyar-les, per exemple la igualtat, no li podem parlar a un nen d'igualtat des d'una posició de superioritat, som mestres sí, però estem per caminar i aprendre junts, per crear un futur més decent, no per aprendre que a la vida uns manen i altres obeeixen.
D’altra banda també em de tenir en compte la responsabilitat i la confiança amb tots i cada un dels nins de la classe, responsabilitat significa estar a prop d'ells per poder ajudar-los amb qualsevol problema hagi de veure o no amb l’àmbit escolar, i confiança perquè si no creiem en els nostres alumnes tampoc creurem en la nostra feina.
No sabem quins requisits ha de tenir una persona per fer de mestre però sabem quins no ha de tenir mai.
És la frase que crec resumeix el capítol, i que ja en si mateixa diu molt. Ningú neix expert en res, i molt menys existeix una veritat absoluta, però si tenim experiències, que a vegades poden valer més que qualsevol lliçó. Penso que per intentar ser un mestre millor cal tenir algunes coses molt interioritzades tant per aplicar-les a un mateix com per ensenyar-les, per exemple la igualtat, no li podem parlar a un nen d'igualtat des d'una posició de superioritat, som mestres sí, però estem per caminar i aprendre junts, per crear un futur més decent, no per aprendre que a la vida uns manen i altres obeeixen.
D’altra banda també em de tenir en compte la responsabilitat i la confiança amb tots i cada un dels nins de la classe, responsabilitat significa estar a prop d'ells per poder ajudar-los amb qualsevol problema hagi de veure o no amb l’àmbit escolar, i confiança perquè si no creiem en els nostres alumnes tampoc creurem en la nostra feina.
Alenar
Ens explica de manera metafòrica que existeixen tres portes, una per la gent més propera, una altra per a la bona gent i la tercera per a la mort.
Penso que es pot adaptar a la vida educativa que té un mestre. Hem de ser capaços d'obrir una porta i convidar a passar “a casa” aquella gent més propera o que decidim tenir més a prop, als companys de feina del dia a dia, per així poder tenir una relació de confiança, i facilitar els problemes que hi pugui haver i afrontar entre tots els nous que vindran. També com a professionals hem de saber, no sols donar, sinó rebre també la crítica constructiva que ens ofereixen tal com ho faria un amic.
D’altra banda obrir una porta a la gent no tan propera, a la que no fem cas o que ni tan sols coneixem però que també hi és, i potser ens aportin alguna cosa bona.
I per últim una porta oberta a l’acceptació. A l’acceptació de que tenim límits, que pot ser tot allò que volem aconseguir no és viable, però que no per això deixarem de treballar de valent.
Un afegitó a la felicitat
L’escola el que ha de fer es respecte a les coses que són importants es “a-treure” i no pas “dis-treure”.
Es un valor molt important per a qualsevol persona el de ser feliç, i els nens son molts dràstics amb això i diria que per a ells la felicitat i actituds com la paciència, la renúncia o l’esforç són coses totalment contraposades, per exemple podríem entendre que tenir un comportament correcte o obeir als pares i mestres es sinònim d’avorrit o castic, quan en realitat la felicitat i la paciència, la renuncia o l’esforç són coses que van lligades, però cal saber explicar per que, i sobretot que el nin pugui reconèixer-ho.
Un exemple que posen al llibre: El nen renuncia al joc perquè ha d’anar a dormir, ho tendra molt més bé si te la clara necessitat del descans i veu el seu context que aquesta necessitat la respecta tothom. I es exactament així, comprendre que la vida no és un joc es difícil, però també s'ha de explicar que no per això és dolent, sinó que ens serà de benefici en alguns altres aspectes futurs o presents de la vida.
En conclusió i com diu al llibre, l’educació més que una ciència és un art. No crec que es tracti de si és vocacional o no, ni de fer el que t’agrada, sinó que t’agradi el que fas. Per a mi no basta en dir m’agraden els nens, per a mi el més important es saber estar al costat del nen t’agradi o no. Saber correspondre al paper que tens a l’escola, i que la professió de ser mestre no és només ensenyar sinó d’alenar.
